Lynch noir. El cinema negre segons David Lynch.

Resum

Després de finalitzar el període de cinema negre clàssic, que s'inicia  als anys trenta i finalitza en els cinquanta del passat segle, sorgeix, a partir de la dècada dels seixanta, una reelaboració premeditada dels codis, claus i personatges del cinema criminal i del thriller de Hollywood per adaptar-los a nous temps. Prenent un principi d'autoconsciència, autoreflexió i ironia, atomitzen l'essència del que pot ser anomenat «esperit o essència noir», on els personatges i situacions típics del cinema negre són revisats mitjançant la desmitificació i fins i tot la paròdia. Adscrit a aquesta tendència, i bon exemple d'ella, David Lynch s'inspira en el cinema negre clàssic mitjançant els seus trets estilístics, temàtics, iconogràfics i narratius, com el marc més important del film, per després passar a la deconstrucció del gènere, plantejat com la contínua distorsió d'aquells elements més fàcilment recognoscibles: herois solitaris, detectius, gàngsters, policies corruptes, femmes fatales, etc. A partir d'aquestes figures pròpies del singular univers que conté el cinema negre, el present text planteja un recorregut per Terciopelo azul (Blue Velvet, 1986), Corazón salvaje (Wild at Heart, 1990), Carretera perdida (Lost Highway,1997) i Mulholland Drive (2001).