Morfologies dels nostres àrids dies feliços

Resum

«Morfologies dels nostres àrids dies feliços» suposa una (de)construcció interpretativa d’una sèrie de textos audiovisuals que se serveixen de l’escenografia per ancorar i posar a funcionar l’enunciació fílmica. Les arquitectures visuals del profílmic poden ser testimonis emmudits d’històries incertes —Tren de sombras o El año pasado en Marienbad —; en altres ocasions, s’erigeixen com a còmplices de l’espectador al qual conten la història, cobrint enterament el meganarrador —L’Apollonide, casa de tolerancia, Downton Abbey, Titanic—; i, finalment, també poden limitar física i contundentment l’espai escènic per a evocar totes les històries en fora de camp —En terapia—. Existeixen a més a més altres arquitectures visuals menys sòlides i més volàtils, que pareixen haver-se dibuixat uns instants abans que els personatges poblen el camp fílmic. Ara bé, la materialitat del profílmic no sempre està enterament al servei del discurs. Texts com Holy Motors mostren que si bé el cinema toca el món —el modelitza, el reinterpreta en cada text—, el món també toca el cinema. Aquest tan sols ha de posar-se a escoltar i a fer parlar els seus fantasmes.