Las imatges supervivents de Quentin Tarantino

Resum

Les pel·lícules de Quentin Tarantino s’han caracteritzat per formular múltiples jocs de reciclatge, d’homenatge i de paròdia cap a fórmules del passat. Aquesta idea l’ha convertit, per a alguns crítics, en un paradigma postmodern que sols concebeix la realitat a partir de l’amalgama de les imatges que la composen. L’article analitza la intertextualitat en el cinema de Tarantino segons la idea de la imatge supervivent de Didi-Huberman. Partim de la base que en la seua filmografia rescata allò anacrònic per a ressuscitar-ho, fer-ho reviure en el present. L’obra de Tarantino és com un gran depòsit d’imatges diverses que conviuen entre elles, establint noves formes de diàleg que tenen per objectiu la recuperació d’una certa dimensió ètica en els gestos dels personatges. En els últims anys, aquesta perspectiva ètica ha desembocat en un desig de reinvenció i de reescriptura de la pròpia història des de els paràmetres propis de la ficció, com si a partir de la existència d’un món d’imatges supervivents fora possible visualitzar el món més obscur de la barbàrie, detectar la presència del mal i traure a la llum allò més obscé que ha estat silenciat.